El museo universal
207<a href="203650_002.paf">Anterior </a> <a href="203650.pdf...
"Una de las curiosidades mas singulares en este género,es el oficio del asno (festum asinorum), en honra del pollino de Belen, ó del que sirvió a la Virgen para su huida á Egipto. El precioso manuscrito que lo contiene se conserva en la biblioteca capitular de la catedral de Sens (Nota: Pierre de Corbeil, arzobispo de Sens, fallece 1220), y describe todos los pormenores de una diversiion, que por lo visto aun en el siglo XV se tomaba seriamente. Un asno majestuosamente enjaezado, con bellisimo séquito, era recibido á las puertas de la iglesia por la clerecía, que entonaba estos exámetros latinos:
Lux hodie, lux laetitiae, me judice, tristis
quisquis erit, removendus erit solemnibus istis.
Sint hodie procul invidiae,
procul omnia maesta;
leta volunt quicumque colunt asinaria festa.
Durante la misa paseaban al beneficiado desde el evangelio á la epístola, ó bien le obligaban á practicar ciertas genuflexiones, con gran edificacion de la multitud, y entre tanto los chantres lucian los primores de su garganta en la célebre prosa:
Orientes partibus
adventavit asinus, etc.
cuya música, reposada y grave, se cantaba acompañada de organo ó de flautines. Tambien en Beauvais asistia al oficio una doncella montada en un borrico, respondiendo al pueblo con sendos rebuznos al introito, Kyries, credo, etc., y el mismo oficiante segun rúbrica, al ite misa est, rebuznaba tres veces, cuya salutación repetia la turba al Deo gracias (hac modulatione, hin hom!). La prosa era:
Hez sire asnes, car chantez,
belle bouche rechignez:
vous aurez de fom assez
et de l'avoine á plantez.
Hez ra! hez ra! hez ra hez!
Bialx sire asnes, car allez,
belle bouche car chantez!
En Autum vestian al asno de paños de oro, y cuatro de los principales canonigos iban sosteniendo las puntas de su gualdrapa, hasta llegar al pié del altar, donde unos clérigos, estrafalariamente pergueñados, saludaban al héroe con el acostumbrado estrivillo: ¡ohé, borrico! ¡ohé!
Las provincias meridionales de España no dejaron de resentirse de estas costumbres, siquiera por razon de vecindad, aunque eran generales en Europa; pero entre nosotros cesaron mucho antes que en los demás puntos, y nunca segun hemos dicho, llegaron al nefando esceso de las orgías ultramontanas. Los nuestros tenian mas bien un carácter de broimazo ó de simpleza: asi por ejemplo, en Castilla los sacristanes y monaguillos revestian de cura, con casulla, al mas moderno de ellos, y despues de sumergirle la cabeza en la pila bautismal ó untarle de miel asegurándole que quedaba hecho sacristanj y que antes de un año seria obispo, paseábanlo alrededor del templo, montado en el becerro concejil que iba adornado de flores y cintajos, y cantando ridículas coplas lo llevaban á la puerta del cura, quien abrazaba al neófito, y siendo de buien humor mandaba azotarle, para que fuese purificado y saliera obispo antes. El rey don Enrique IV, por abusos cometidos en esta farsa, la prohibió con cédula particular, y aun parece que en tiempo de Carlos V dió lugar a una causa criminal."
¿Cual es el significado del asno?
El asno es, por supuesto, fálico.
Como los caballos, es el sol infernal o lo conduce.
Su grito es doble (geminiano), por ello lanza en la montaña de Marte el grito de guerra y de muerte.
Como fálico, es inseminador (Saturno). Kronos, Saturno, Iau Sabaoth, Set Orión.
Preside el fin del año, tiempo de caos, muerte y resurrección.
Como Iano, puede ser bicípite (id. águila bicéfala); es el Padre y el Hijo, el Rey que muere y el que resucita.
Nota: agradezco a Txerin su información sobre el Purim.
Solicito a los controladores de Celtiberia que se anexe a este artículo el anterior (suspendido) del asno crucificado.
Rel.: mi art. El asno de Oro.
No hay imágenes relacionadas.
En la página 105 del Costumari Català "El curs de l´any" de Joan
Amades, de Salvat Editores S.A., de Barcelona, Ed. 1890, (ISBN del
volúm 84-345.36674-9 y de la Obra completa 84-345.366734-0) en el Tomo
I, Hivern, hablando del "Dia 24 de desembre", dice:
"Quan érem infants els grans ens explicaven que aquesta nit les
bèsties s´organitzaven en societat semblantment com els homes. Es
vestien de persones i es comprotaven com a tals i cada espècie es
dedicava a un ofici determinat: els bous feien de arnissers, els gats
de satres, els gossos de sabateres, les rates de pentinadores, les
ovelles de forneres; els porcs, tot l´any tan bruts, aquesta nit eren
el més polits de tots i feien de mestresses de casa, endegaven el
menjar i fieien la neteja. Els ases es constituïen en governants i
resultaven ésser els més savis de totes les bèsties, i els cavalls i
les mules feien com de guàrdies i de soldats. Els que se la passaven
més bé eren els eixerits dels mícos, que feien de músics i voltaven
tota la nit pels carrers fent albades i donant les bones festes I a fi
de fer-no-ho creure més hom ens comprava l´auca dels micos
filharmònics. Aquesta organització animal es produïa tres vegades a
l´any: avui, per l´Encarnació i, sobretot, per la nit de Sant Joan.
Aquesta cantarella sembla recordar temps en què l´home encarra no
s´havia distingit a si mateix de la bèstia, de la qual en certs
aspectes es creia inferior i subordinat, estat ben reflectit per aquell
comenáment de rondalla de:
Quan les bèsties parlaven,
els arbres cantaven
i les pedres caminaven.
Aquest sentit encara és actiu entre diversos pobles de cultura
retardada que no tenen plena consciència de llur condició humana per
damunt de l´animal. La imatgeria popular de tots els pobles ha glossat
el tema ingenu i escaient de la personificació de les bésties que ajuda
la credulitat infantil.
Per l`Alt Empordà i pel Vallespir creuen que, al punt de
mitjanit, les bèsties tenen per un moment el do de parlar. Prediuen a
l´home l´hora que ha de morir. No poden dir altra cosa, sinó respondre
aquesta pregunta a qui els la fa. Aquesta gràcia els fou concedida per
Jesús, en agraïment a la visita i adoració que li van fer en néixer
ell. Hi ha qui diu que aquest do només el concedí al bou i a la mula
que el van escalfar, yi que d´ells es va estendre a tots els de les
espècies llurs, i que així són només els bovins i els mulatins els qui
poden parlar.
Pastors, traginers, matalots i d´altres gentes que tdracten en
bestiar havien procurat estar amb llurs bèsties al punt de la mitjanit,
a les quals preguntaven quan havien ells de morir, i interpretaven la
resposta pel gest o la fressa que feia l´animal a qui induïen a
produir-ne. El costum fa anys que ha caigut en desús.
En la página 103 hay además un dibujo con ocho asnos en una
cuadra, sentados como personas, y uno leyendo frente al resto, que
subtitula "El congrés dels ases, segons una capçalera de ventall., de
la colección del propio autor.
Hay 1 comentarios.
1